La ruta del foc i l'aigua

Xàtiva - València

La nostra història és plena de ruïnes situades en un punt estratègic, protagonista d’una prosperitat obtinguda amb el foc de la pólvora, la rajola cuita del seu patrimoni arquitectònic o la frescor d’un verger que l’alimenta. Aquest és el cas de Xàtiva, al sud de València, un nus històric de trobades i desacords amb milers d’anys d’existència.

S’hi pot visitar la famosa fortalesa sobre la serra Vernissa amb les restes de les civilitzacions que hi van viure dins d’un joc de muralles alçades per les diferents mans d’ibers, romans, àrabs i cristians. Però més enllà del bressol del poder que aquesta ciutat va ser, s’hi poden sentir sota els passos els sons de l’aigua que hi va ser recollida als aljubs, la mateixa aigua que hi van canalitzar els musulmans i que antany hi brollava tant en fonts públiques com privades.

L'aigua subterrània continguda hi desitja brollar com ho va fer antany, quan emanava d'assortidors reals, així com veïnals i privats. L'aigua hi sospira, perquè no entén el seu captiu i enterrada, hi bull amb la passió que té el foc en la lava escorredora que desitja aconseguir la superfície per fregar l'aire amb la seva cara. Quan a la fi hi brolla amb l'ímpetu de sentir-se alliberada, l'enginyós foc hi modela l'argila, perquè desitja atrapar-la i seduint-la amb belles formes estrellades hi forma llavors temptadors estanys perquè l'aigua enamorada aturi la seva força submisa a l'ímpetu de la vermella passió del foc. L'ardent ona hi dirigeix el seu llit quan el subtil murmuri de l'aigua sanglota, queixosa per la contenció del seu esperit lliure. Però com que és tan sonor el lament, aigua i foc hi aconsegueixen per fi una treva i un impetuós assortidor hi permet que l'expansiu fluid cridi expandint la seva fèrtil força pels confins del coratjós feudal ardorós.

Si antigament va ser la ciutat de les mil fonts, avui Xàtiva encara està perduda en la decadència que hi va arribar al juny del 1707 quan Felip V de Borbó, després de la batalla d’Almansa, va ordenar cremar la ciutat. L’enemic de l’aigua va castigar els seus habitants i aquests no l’obliden mantenint el retrat del rei cap per avall al Museu de Belles Arts. El foc els va batejar amb el malnom de socarrats i les flames invisibles fantasmals hi continuen presents sense veure encara l’hora d’apagar-se, ja sigui a l’arròs al forn que s’hi pot gaudir com a plat típic o en un microclima extremadament humit i calorós a l’estiu. Per això, és recomanable visitar-la a la tardor o a la primavera amb unes bones vambes i una motxilla. Si us allotgeu a València, podeu agafar el tren perquè el viatge només dura una hora i així també podreu veure la fèrtil horta de Xàtiva regada pel riu Albaida.

Mentrestant, jo hi continuo esperant la pau entre el foc i l’aigua.

  Susana Cía Benítez 2023


Si te gusta, compártelo